ELOGI DE LA PLUJA

Oh, Pluja! Germana la Pluja, tu no n’ets responsable pas, de les inundacions. Ja hem quedat en què la culpa era dels homes, que no s’autocanalitzaven. —En canvi, a n’a tu, quants beneficis te devem, els homes civils!

Tu ets la que, sobre les estridències de calor que patim, ací i més enllà, deixes una suavitat discreta, tu ets la que algun cop dónes a la nostra atmosfera delicadeses septentrionals. Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres. Tu aigualeixes les festes de la Mercè, quan incorrem encara en la debilitat de fer-ne. [...] I altres antiestètics espectacles de carrer has mullat encara, avui, tu. Germana la Pluja, enginyosíssima Germana la Pluja.

Potser per a l’establiment definitiu de la nostra civilitat convindria això, que plogués —no, tant com ploure, no,— que plovisquegés tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar.

Dies de sol, només ne necessitaríem uns quants: els d’eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques… Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per a començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.